Biografia:

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners , fill de Francesc de Paula Espriu i Torres, un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia de notari, i Escolàstica Castelló i Molas, una dona tímida, discreta i molt religiosa.
A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.
El jove Salvador era un nen que se'l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l'Escola Montessori i l'educació primària a l'Escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. Un dels llocs on anava a jugar era can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps, turó que es troba a llevant de la vila.
A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Però la cura de Salvador fou molt lenta, i va haver de passar molt temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau. Dos anys més tard el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.
Primeres Obres:
L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund coneixement que tenia de les escriptures.
L'octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà, i també establí un llaç d'amistat molt fort amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquells moments la vida a la universitat estava molt animada ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República que es proclamà l'abril del 1931.
Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el dret. Aquesta passió el portà a escriure El doctor Rip, la seva primera novel·la en català, publicada el febrer de 1931. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys de Mar. L'any 1932 va sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en l'Arenys del segle XIX. El 1970 fou portada al cinema, dirigida per Vicent Lluch i interpretada per Núria Espert i Francisco Rabal.
Un any més tard va participar en un creuer de quaranta-vuit dies per la Mediterrània, organitzat per la universitat. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l'egiptologia.
El 1934 va publicar Aspectes, obra que va servir per aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l'Ateneu Arenyenc. Aquests anys, els estius i les vacances de Setmana Santa en lloc de realitzar-los a Arenys de Mar els passaven sobretot a Viladrau, poble on el seu pare havia comprat una finca per tenir cura de la seva salut.
L'any 1935 va publicar el llibre Miratge a Citera, que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el rodejava.





Guerra civil:

El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada del 1960 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard Salvat i al cantant Raimon. Tot i no intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que es demanava el suport dels intel·lectuals del país s'hi oferia, fins i tot en els moments més arriscats, com poden ser la Caputxinada del 9 de març de 1966 o la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries, cosa que va fer que li vigilessin la correspondència.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que "buscava un català modern", lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel Noucentisme. Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida molt reclosa. Amb el pas del temps es va anar convertint cada vegada més en una persona inaccessible, de manera que ja no assistia ni a les presentacions dels seus llibres. Tot i això, en privat tothom el descriu com una persona molt sociable. A partir del 1969 se'l va proposar per al premi Nobel de literatura, que no li fou concedit, i el 1972 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més al diccionari de la Real Academia Española.
La correspondència li ocupava molta estona, ja que, com ell mateix deia: "Com que m'han convertit en una patum, sé que fins i tot guarden les simples targetes". Aquesta fama va fer que hagués de tenir molta cura en les seves declaracions, ja que havia de respondre a la imatge que s'havia fet el públic. Al final, el seu germà Josep va haver d'actuar de filtre entre el poeta i la gent que volia accedir-hi.
L'any 1971 va publicar el llibre de poemes titulat Setmana Santa, amb el qual el 1972 va guanyar el Premi de la Crítica de poesia castellana, tot i que es va concedir a una obra en català. En aquella època també publicà Aproximació tal vegada el·líptica a l'art de Pla Narbona (1968) i Formes i paraules (1975).
En el llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme va fer unes declaracions defensant la cooficialitat del català i el castellà, que va provocar crítiques dels sectors catalanistes més radicals. Ràpidament, intel·lectuals de tots els mitjans van sortir en defensa del poeta, que seguia essent considerat un mite tot i el restabliment de la democràcia.


Obres:
1929: Israel, el seu primer llibre, escrit en castellà
1931: El Dr. Rip
1932: Laia.
1934: Aspectes
1935
Ariadna al laberint grotesc
Miratge a Citerea
1938
Letizia
Fedra
Petites proses blanques
1939
Antígona
1943: Historia antigua, que comptava amb la col·laboració d'Enrie Bagué
1946: Cementeri de Sinera
1948: Primera història d'Esther
1949: Les cançons d'Ariadna
1951
Mariàngela l'herbolaria
Tres soreres
1952
Anys d'aprenentatge
Les hores
Mrs Death
1954: El caminant i el mur
1955
Final del laberint
Les hores
Antígona
1957: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes
1960
La pell de Brau
Sota la fredor parada d'aquests ulls
1963
Obra poética: Antologia dels seus poemes
Llibre de Sinera
1967: Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs
1968: Aproximació, tal vegada el·líptica, a l'art de Pla Narbona
1969: Tarot per a algun titella del teatro d'Alfanja
1978: Una altra Fedra, si us plau
1980: D'una vella i encerclada terra alguns poemes seran incorporats a Per a la bona gent
1981: Les roques i el mar, el blau
1984: Per a la bona gent


Premis:



Premi Lletra d'Or l'any 1956 per Final del laberint
Al 1971 rebé el Premi Montaigne.
Candidat al Premi Nobel de Literatura el 1971 i el 1983
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972).
El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982).
Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Languedoc.
El 1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X el Savi, guardó que rebutjà.



Mimoun Ouadi 3C